Ahir al mati varem anar a ramblejar. Un plaer estacional, un gaudi de desembre. Hivern, fred i un raig de sol trapella que no et permet veure la florista que ja té a punt les roses, violetes, narcissos, margarites, tulipes i plantes que omplen la Rambla de colors. La gent passeja tranquila. Els turistes fan cua a la guixeta d'informació. Per un instant la “Moños” apareix en la meva imaginació i les campanades de l'Església del Pi em fan volar i de sobte em trobo al carrer Petritxol.
El carrer Petritxol és un d'aquells llocs on em perdria tot el dia. Cada botiga, cada entrada, cada pedra, tenen una petita història. La botiga de sabons, la botiga de roba de cotó d'importació, les xocolateries, la llibreria, les galeries d'Art; totes tenen el seu encant. El carrer Petritxol sedueix: l'aroma de la xocolata traspua per cada racó i el dringar de les portes de les granges et convida a un banquet de dolçor. I quan et decideixes a entrar, t'adones que estàs assegut en un local, que ben bé podria ser el menjador de casa, amb la paret de rajoles blanques i blaves, les petites taules de fusta i les cadires a joc, recollit i acollidor. Un local que et trasllada uns quants anys enrera adaptat a les exigències dels organismes municipals actuals, però al cap i a la fi un lloc amb caràcter propi on els suïssos, els xurros, les ensaïmades i els melindros volen de la cuina a la taula. I aleshores deixes volar els sentits i el temps passa i la xocolata s'acaba i en demanes una altra i et tornes a decorar el nas amb un floc de nata: una nata espessa que sura sobre la xocolata, una nata blanca que contrasta amb el seu color, una nata dolça que l'acompanya...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada