30 de novembre 2007
Amics entre altres
Avui és d’aquells dies que es podria qualificar de profitós. Finalment, després de llargues reflexions, he arribat a la conclusió que hi ha molt hipòcrita voltant pel món i que, al final, a base d’unes quantes caigudes acabes sabent amb qui i amb qui no pots confiar.
Cada dia la vida ens ensenya coses noves i una de les què he après avui és que al final la gent actúa de forma autònoma, passen de tot i van a la seva. Doncs ja està Carpe Diem, que cadascú faci la seva, Let it be i que sobretot que cada persona actui segons els dictats del seu cor.
El que està clar que a vegades es pot jugar net o brut i jo sempre acabaré mirant a la cara les persones franques i honestes.
I una altra coseta al final sempre resten al teu costat els veritables amics, la resta són coneguts amb qui interacciones i als que pots regalar un somriure.
Gràcies amics i amigues!
29 de novembre 2007
Petits grans instants a KPMG
Des de la finestra del despatx tinc a la llunyania una posta de sol deliciosa. El sol que ja comença a mandrejar trasllueix amb intensitat darrera de les muntanyes que s’albiren des de la sisena planta en un dels tants edificis que flanquegen la Diagonal a banda i banda, on jo treballo. Quin instant tant únic!
L’hora de dinar a KPMG també és una d’aquestes estones especials. El menjador s’omple de gent, les olors comencen a destil•lar a través del microones i impregnen l’ambient, es parla de temes intranscendents per evitar ferir sensibilitats, es gaudeix del menjar i es forgen amistats. Són moments preciosos de pausa, de descans, de sana desconnexió que ens esperonen a afrontar la resta de la jornada laboral.
I els cafès a mig mati, què en podem dir d’aquests minuts de glòria que ens desperten i ens carreguen les piles? Qui pot negar l’encant que tenen els raconets on hi ha les màquines de cafè?
Crec que és bo valorar aquests moments tan quotidians, ja que ens aporten un toc de màgia en el dia a dia d’aquesta nostra tasca rutinària per la què ens paguen i que anomenem : FEINA.
Espero que aquest article us aporti uns minuts de plaer i us faci gaudir de la vostra jornada.
28 de novembre 2007
Dimarts i dansa chez Munique
Ahir era dimarts, i dimarts vol dir classe de Dansa del Ventre amb Òria. Dimarts vol dir que sortim a les set de la feina i agafem el "Corsilla" de l'Anna per anar fins a l'Escola, vol dir les xerrades que fem al cotxe, vol dir desconnexió, vol dir plaer de ballar, vol dir compartir, vol dir exotisme, vol dir feminitat.
27 de novembre 2007
Dies d'hivern
Avui bufa un gregal que fa voleiar els cabells i les faldilles, la gent camina encongida, els abrics, les botes i els barrets sovintegen, les galtes s’envermelleixen i les mans van plegades a les butxaques. Es tracta d’un fantàstic matí d’hivern, amb el fred de l’època i els primers raigs de sol que escalfen els racons on incideixen.
Arribo a l’oficina acalorada però amb les galtes glaçades, apujo la persiana, agafo un café i m’abandono a la calidesa d’aquest sol que m’acarona en aquest indret del despatx.
M’encanten aquests dies d’hivern en què les temperatures baixen més del què és habitual: em revitalitzen, m’omplen d’energia i m’aporten una gran tranquilitat, malgrat el bullici de la Diagonal. I és precisament aquesta placidesa dels matins solitaris, freds i silents que convida a parlar pausadament abans de començar la jornada laboral.
26 de novembre 2007
Llibres i cafè
Ahir diumenge 25 de novembre va finalitzar el saló del llibre després de cinc dies d’activitat.
M’hagués agradat anar-hi però me’n vaig assabentar massa tard. Snif, snif.
Els llibres són una altra de les meves addiccions i em fa molta ràbia perdre’m aquest tipus d’actes. Ara bé també cal tenir en compte que el dia té un nombre reduït d’hores i que no podem arribar a tot per molt que siguem capaces de dur a terme més de dues tasques al mateix temps. La barrera espai-temps encara no la podem controlar.
M’ho hauré d’anotar a l’agenda per no oblidar-me’m l’any vinent.
Aquest matí per treure'm el mal gust de la no visita he fet una volteta per la pàgina web i he trobat una cosa deliciosa: una marca de cafè italiana ILLY ens porta el cafè mentre gaudim d'un magnífic llibre. Molt temptador realment!
25 de novembre 2007
Amics de la xocolata
Sóc una fanàtica de la xocolata. M'encanta, de tots colors i en totes les textures: líquida, espumosa, sòlida, coulant ... M'atreviria a dir que sóc una addicta a la xocolata: em xiflen les trufes, la tarta Sächer, la "Mousse au Chocolat", la rajola tradicional, els bombons, desfeta amb nata... No puc acabar un bon àpat sense assaborir un trosset, una espurna, una viruta d'aquest aliment dels deus (teobromina). Per tot això que us he explicat i molt més m'agradaria fer un Club de Xocoadictes, per experimentar setmana rera setmana, sorpreses i nous gustos amb la xocolata. No dubteu en escriure'm un comentari en aquesta pàgina i feu-m'ho saber.
Un petó de xocolata
Esclavitud al segle XXI i el dret d'escollir un cafè.
Tot i que el terme esclavitud pugui semblar anacrònic crec que és un fet ben evident quan parlem del món consumista al que estem tots immersos.
Ahir mateix tot passejant pel Pg. de Gràcia se'm va fer palès de nou.
Sempre he dit, i més des que vaig veure l'anunci a la TV del Sr. Clonney anunciant els productes d'una conegudíssima marca de cafès, que vendre una màquina per fer un cafè únic i genuí utilitzant exlcusivament productes de la marca i recalco exclusivament, és una forma d'esclavatge comercial amb totes les de la llei.
Si bé el café és boníssim -qui més qui menys l'ha provat- el fet d'haver d'anar periòdicament a la botiga a comprar les dosis pertinents per posar a la màquina EXCLUSIVA forma part d'un lligam comercial de per vida.
És una estratègia comercial perfecta: tu compres la cafetera i estàs condemnat, literalment, a comprar sempre més els productes que ells et volen vendre.
Aleshores quan l'expansió de la marca ja gairebé és general, es poden permetre el luxe de canviar el producte i fins i tot la cafetera. Això, evidenment et condiciona la compra de la nova maquineta cafetera, per que ja estàs enganxat al seu cafè.
Han sabut crear la necessitat perfecta, de manera que a partir del dia que entri la seva exclusiva cafetera a casa teva, ja no sàpigues viure sense ella.
Aquesta estratègia de lligam comercial, desafortunadament, la duen a terme també, marques d'impressores, d'ambientadors, de mata-mosquits i un llarg etc. Primer es crea la màquina, després la necessitat.
No ens adonem que dia a dia anem esdevenint esclaus de les grans marques comercials que ens manipulen i ens fan anar per on ells volen -contràriament al que nosaltres ens pensem- i això per no parlar dels residus que totes aquestes generen, aquest tema però, ja són figues d'un altre paner.
Sigueu lliures i demaneu el cafè pel seu nom. Alguna cosa més?
Ahir mateix tot passejant pel Pg. de Gràcia se'm va fer palès de nou.
Sempre he dit, i més des que vaig veure l'anunci a la TV del Sr. Clonney anunciant els productes d'una conegudíssima marca de cafès, que vendre una màquina per fer un cafè únic i genuí utilitzant exlcusivament productes de la marca i recalco exclusivament, és una forma d'esclavatge comercial amb totes les de la llei.
Si bé el café és boníssim -qui més qui menys l'ha provat- el fet d'haver d'anar periòdicament a la botiga a comprar les dosis pertinents per posar a la màquina EXCLUSIVA forma part d'un lligam comercial de per vida.
És una estratègia comercial perfecta: tu compres la cafetera i estàs condemnat, literalment, a comprar sempre més els productes que ells et volen vendre.
Aleshores quan l'expansió de la marca ja gairebé és general, es poden permetre el luxe de canviar el producte i fins i tot la cafetera. Això, evidenment et condiciona la compra de la nova maquineta cafetera, per que ja estàs enganxat al seu cafè.
Han sabut crear la necessitat perfecta, de manera que a partir del dia que entri la seva exclusiva cafetera a casa teva, ja no sàpigues viure sense ella.
Aquesta estratègia de lligam comercial, desafortunadament, la duen a terme també, marques d'impressores, d'ambientadors, de mata-mosquits i un llarg etc. Primer es crea la màquina, després la necessitat.
No ens adonem que dia a dia anem esdevenint esclaus de les grans marques comercials que ens manipulen i ens fan anar per on ells volen -contràriament al que nosaltres ens pensem- i això per no parlar dels residus que totes aquestes generen, aquest tema però, ja són figues d'un altre paner.
Sigueu lliures i demaneu el cafè pel seu nom. Alguna cosa més?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)