27 de juliol 2009

Juliol al captard


Quarts de deu del vespre, l’última llum del dia s’escapa entre els núvols vermellosos, de la calor intensa ja tan sols en resta una càlida i agradable brisa. Vaig cap a casa, pels carrers calmosos ja som pocs els que circulem, tot i així encara queden algunes botigues obertes, comerços regentats, la gran majoria, per immigrants procedents de països orientals.
Aquesta atmosfera em transporta als carrers de ciutats d’Europa que he anat trepitjant al llarg dels anys, barris carregats d’exotisme enmig de grans urbs europees, i m’evoca un sentiment de llibertat i el gaudi dels càlids dies de vacances, de lleure, amb nits llargues, sense presses, calmoses, capvestpres d’estiu plàcids, sense hores, ni minuts, ni segons, amb ritme llatí, amb sons d’orient, amb aromes dolços, picants i sabors mediterranis.

07 de juliol 2009

La noia trista i altres històries


Aquest migdia en el metro m’he assegut davant d’una noia que tenia els ulls plorosos. Per un instant m’ha sabut greu interrompre la seva intimitat amb la meva mirada. L’he vista compungida i amb una pena, que semblava prou important, al seu interior. M’he contagiat dels seus sentiments, en pocs minuts he arribat a entendre la seva tristor, però no he pogut, ni he volgut, saber l’origen d’aquesta. L’he deixada a plaça Espanya, ella ha continuat el seu trajecte.

Sempre que viatjo en transport públic o camino pel carrer tinc tendencia a observar les cares de les persones amb qui em vaig creuant i analitzo la naturalesa de les seves expressions així descobreixo tristeses, gaudeixo de les seves alegries, visc les seves emocions i experimento els sentiments que, en aquell petit instant d’intercanvi visual, afloren a través dels seus ulls, la seva boca, el seu posat…

La ciutat és una gran escena amb una gran riquesa de persones que em permet gaudir de tot un munt d’experiències que em fan crèixer i m’enriqueixen dia rera dia. Jo observo, no paro de mirar i imagino les històries que hi ha darrera de cada individu.