Aquest migdia en el metro m’he assegut davant d’una noia que tenia els ulls plorosos. Per un instant m’ha sabut greu interrompre la seva intimitat amb la meva mirada. L’he vista compungida i amb una pena, que semblava prou important, al seu interior. M’he contagiat dels seus sentiments, en pocs minuts he arribat a entendre la seva tristor, però no he pogut, ni he volgut, saber l’origen d’aquesta. L’he deixada a plaça Espanya, ella ha continuat el seu trajecte.
Sempre que viatjo en transport públic o camino pel carrer tinc tendencia a observar les cares de les persones amb qui em vaig creuant i analitzo la naturalesa de les seves expressions així descobreixo tristeses, gaudeixo de les seves alegries, visc les seves emocions i experimento els sentiments que, en aquell petit instant d’intercanvi visual, afloren a través dels seus ulls, la seva boca, el seu posat…
La ciutat és una gran escena amb una gran riquesa de persones que em permet gaudir de tot un munt d’experiències que em fan crèixer i m’enriqueixen dia rera dia. Jo observo, no paro de mirar i imagino les històries que hi ha darrera de cada individu.
1 comentari:
kar sem iskal, hvala
Publica un comentari a l'entrada