L'Escola del carrer Espiell

L’altre dia passant pel carrer Espiell recordava aquells matins en què, asseguda a la parada del bus, veia els infants i adolescents entrar a l’escola. Enjogassats corrent amunt i avall amb les motxilles carregades de llibres, el genolls pelats, les bosses amb l’esmorzar, esbojarrats i contents de trobar-se els seus companys de joc i d’estudi.

Malauradament aquesta escola ja no hi és, i és per aquest motiu que en parlo amb nostàlgia i amb una mica de tristesa continguda; un ocellet m’ha explicat que hi ha una empresa immobiliària que està edificant en el lloc.
De ben segur aquests nois estarán en un altre lloc, potser millor, potser pitjor, segurament més nou… Però en el carrer Espiell, de Nou Barris, tot ha canviat sense aquell moviment de criatures anant i venint. Ara hi haurà un edifici, amb senyors i senyores que entren i surten ben vestits, amb xandall i amb roba de treball. Gent amb bosses grosses i maletes que es traslladen i se’n van de cap de semana, altres que arriben amb el carret de la compra i altres que aprofitaran que la porta és oberta per deixar correu comercial a les bústies.
Cada indret té el seu encant i aquest era especial: els nens se’n van i els jocs s’esvaeixen. I jo somnio.

Les flors de la Rambla

Al “Cafè de l`Òpera” hi havia bullici de gent i un ambient carregat. Jo estava llegint la meva nova adquisició de la Fira del Llibre en Català, que es celebra aquests dies a la Plaça de la Catedral i gaudia d'aquell murmuri de fons i dels mots que mica en mica anaven desfilant per davant dels meus ulls. El cafè amb llet era molt calent, fumejava i me l'he près de gust.

Quan he sortit, a la Rambla hi havia, com sempre, aquell anar i venir de gent de totes condicions, edats i indumentàries, no obstant això, avui, les flors han captivat la meva atenció, especialment les d'una parada anomenada el “Capritx”.
N´hi havia de molts tipus i omplien aquell espai de colors i fresques olors, jo me les mirava i les escoltava, com si em volguessin dir quelcom. Al cap d'uns instants la florista se m'ha apropat i jo, sense poder-ho evitar li he demanat un ram de margarides que feia una estona que em feien l'ullet. M'encanten les margarides!!! I ara ja les tinc posades en aigua i així alegren i donen vida a aquest raconet de menjador que, avui hi faltava alguna cosa. Benvingudes a casa ! Gràcies per donar color a la meva vida!

Les campanes de Santa Eulàlia

Com ja debeu saber, sóc dona de poble, i a vegades, hi ha petites coses lligades a la calma del món rural i a la tranquilitat del Pre-pirineu, que trobo a faltar, una d'elles és el so de les campanes. M'encanta sentir els quarts i les hores del rellotge del campanar i el dringar de les campanes quan hi ha una festa i criden la gent a missa. Quan neva sonen més lluny i a la primavera queden eclipsades pel cant dels pardals.

Doncs bé, fa temps que visc a l'Hospitalet i fins fa ben poc no sabia de cap campanar que em pogués delectar amb el seu so i, per sorpresa, ahir, en la calma de la nit, caminant tot xino xano cap a casa vaig distingir a la llunyania i entre la fosca, un so proper, familiar, agradable, que per un moment em va traslladar a la plaça del poble: les campanes de Santa Eulàlia em van acompanyar fins a casa.

Quina delicia saber que quan vulgui puc escoltar de ben a prop aquest so que em permet viatjar en la imaginació i en el temps d'aquelles tardes despreocupades d'infantesa !

La Vie en Rose

Fa molts dies que no escric res de bo, però avui és un dia especial, avui és sant Valentí, el dia de l'amor i dels enamorats. De fet, penso que hauria de ser Sant Valentí cada dia i respirar aires de maduixa, fer volar coloms i menjar dolços i dedicar un somriure a les persones que ens creuem i aleshores el món seria molt empalagós però la gent seria més feliç i així en comptes de fer la guerra, farien l'amor i els núvols serien de cotó i quan en somnis caiguessis sobre un d'ells et deixaries acaronar per la seva suau textura.

Despertar la Sensualitat

Avui he anat a classe de Dansa del Ventre. Cada dia gaudeixo més d'aquest ball que ara ja faig dues hores per setmana. Per a mi és una bona manera d'explorar la meva feminitat, de despertar la meva sensualitat, de sentir-me a gust amb el meu cos, de fugir momentàniament de la realitat i transportar-me a l'imperi dels sentits. És una dansa exòtica que em permet compartir emocions i sensacions amb les companyes del grup i això, m'ajuda a evolucionar i a créixer com a persona.
Cal dir que la dansa del ventre s'utilitza per les seves qualitats com a teràpia corporal per la dona al llarg de tota la vida però és especialment útil en la preparació de la dona per l'esforç del part i la seva posterior recuperació, ja que els moviments que es realitzen en la dansa enforteixen la musculatura ventral i pèlvica, augmentant així la resistència i l'elasticitat d'aquesta zona.
Per altra banda els exercicis que es realitzen en l'execució d'aquesta dansa resulten una activitat de baix impacte que tracta zones tradicionalment problemàtiques en el cos de la dona, com la caiguda de la pell de la part inferior dels braços, endureix dels músculs pectorals, aprima la cintura, enforteix les cames, tonifica els malucs i reforça les natges.
Així mateix una de les característiques més importants de la dansa del ventre és la seva capacitat d'estimular el plexe solar -centre energètic i nerviós que es troba sota l'estèrnum-; els constants moviments del ventre i els malucs efectuats al llarg del ball, en estimular-lo, contribueixen a la distensió nerviosa i aporten així un benestar general.

(Bibliografia consultada: "Bailar la danza del vientre" de Maria Elena Morató)

La noia de l'autobús

Fa més de dues setmanes que no agafo l’autobús. Aquests dies vaig caminant cada dia a la feina, sense presses, mirant les mussaranyes i observant els coloms i ocells que volen d’arbre en arbre.
Ara, ja començo a tenir certa rutina, com que sempre passo a la mateixa hora pel mateix lloc acostumo a veure la mateixa gent, que inconscientment també deu retenir la meva imatge en la memoria del seu recorregut diari.
Avui, però, he tingut un segrest mental. Per un moment he pensat en algú que tot sovint veia quan viatjava en autobús. De sobte m’he preguntat per una noia que estava en un estat avançat de gestació i se m’ha dibuixat un somriure a la boca quan he pensat que, segurament si agafés el bus un dia d’aquests, ja no la veuria. A hores d’ara ja deu estar amb la seva criatura en braços i gaudint de la seva nova maternitat. I això m’ha fet molt i molt feliç.
Que tingueu un bon dia!!