L’altre dia passant pel carrer Espiell recordava aquells matins en què, asseguda a la parada del bus, veia els infants i adolescents entrar a l’escola. Enjogassats corrent amunt i avall amb les motxilles carregades de llibres, el genolls pelats, les bosses amb l’esmorzar, esbojarrats i contents de trobar-se els seus companys de joc i d’estudi.Malauradament aquesta escola ja no hi és, i és per aquest motiu que en parlo amb nostàlgia i amb una mica de tristesa continguda; un ocellet m’ha explicat que hi ha una empresa immobiliària que està edificant en el lloc.
De ben segur aquests nois estarán en un altre lloc, potser millor, potser pitjor, segurament més nou… Però en el carrer Espiell, de Nou Barris, tot ha canviat sense aquell moviment de criatures anant i venint. Ara hi haurà un edifici, amb senyors i senyores que entren i surten ben vestits, amb xandall i amb roba de treball. Gent amb bosses grosses i maletes que es traslladen i se’n van de cap de semana, altres que arriben amb el carret de la compra i altres que aprofitaran que la porta és oberta per deixar correu comercial a les bústies.
Cada indret té el seu encant i aquest era especial: els nens se’n van i els jocs s’esvaeixen. I jo somnio.
De ben segur aquests nois estarán en un altre lloc, potser millor, potser pitjor, segurament més nou… Però en el carrer Espiell, de Nou Barris, tot ha canviat sense aquell moviment de criatures anant i venint. Ara hi haurà un edifici, amb senyors i senyores que entren i surten ben vestits, amb xandall i amb roba de treball. Gent amb bosses grosses i maletes que es traslladen i se’n van de cap de semana, altres que arriben amb el carret de la compra i altres que aprofitaran que la porta és oberta per deixar correu comercial a les bústies.
Cada indret té el seu encant i aquest era especial: els nens se’n van i els jocs s’esvaeixen. I jo somnio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada