Ara, després de les festes de Nadal per tot arreu se'ns bombardeja amb dietes miracle, dietes per esdevenir sílfides en pocs dies, per perdre els quilos, fruit d'excessos pantagruelics. Dietes que conviden a fer veritables bogeries nutricionals. La majoria d'aquestes afavoreixen l'efecte “yoyo”: ara m'aprimo i d'aqui uns dies em torno a engreixar i el cos, és clar, en pateix les seves conseqüències lògiques: la pell es dóna i es torna a contraure i aleshores sorgeixen les estries i perquè no els desordres metabòlics.
Aquesta febre aprimadora per imatge és molt superior a la idea gens descabellada d'aprimar-se per salut i crec, que és molt preocupant ja que aquesta prioritat estètica, sovint, perjudica l'estat vital més que beneficiar-lo.
Sóc una gran admiradora de l'eminent cardiòleg Valentí Fuster. He llegit el seu llibre de “la Ciència de la Salut” que m'ha marcat un abans i un després en els meus costums diàris sobretot a nivell d'ingesta d'aliments i d'activitat física per mantenir el cor i el cos en bon estat de salut.
Per altra banda també m'he interessat per Mireille Giuliano i el seu llibre de “Les franceses no s'engreixen”, que també ha posat la petja del petit plaer a la meva vida.
Al cap hi ha la fi, els principis de la bona alimentació són ben clars: cal menjar de tot, potenciant aliments amb una quantitat adient de nutrients essencials, aigua, vitamines, fibra i una aportació energètica d'acord amb l'activitat física que desenvolupem.
I si ens volem aprimar, cal gastar més energia de la què ingerim i això es tradueix en reduir els aliments amb una alta aportació energètica i augmentar l'activitat física. I sobretot no jugar amb el nostre cos.
Dimarts 1 de gener, especial “Callejeros”.
Callejeros és el programa que fan a la “Cuatro”. És un programa de denúncia social. Un grup de reporters que recorren els carrers, barris, pobles i ciutats a la recerca d'una realitat social que, sovint, ens passa desapercebuda.
La temàtica que han tractat avui és la de la gent que demana al carrer. El reportatge mostra les vides d'unes desenes de persones a diferents ciutats d'Espanya: Vigo, Bilbao, Sevilla, Barcelona, Madrid.
Em quedo parada del que arribo a veure: gent que demana per necessitat real, gent que fa comèdia, músics anònims, ballarins, pallassos, arruïnats, malalts, lisiats, persones enganxades a la droga, joves, senyors necessitats que cobren ajudes vergonyoses de l'estat , senyores de molta edat que allarguen la mà per poder menjar, romanesos, alemanys, polonesos, argentins, espanyols que no volen doblegar l'esquena, dones amb fills amb pensions miserables i bon cor, gent que rebusca entre les escombraries d'un supermercat, dones i homes acompanyats d'un gos. El que més em toca la moral és un jove amb plenes facultats físiques que amb tota la cara del món diu que no vol treballar, vol divertir-se i demanar al carrer.
És un document d'una realitat molt crua, una realitat que ens trobem cada dia quan viatgem amb metro, caminem pel carrer o entrem en una església. És bo que ens hi facin pensar ja que sovint deixem una moneda en un d'aquests gots de plàstic que una mà ens allarga, però sabem a qui l'estem donant ? L'ajudarem realment a menjar ? Li allargarem el vici? Ajudarem a crear un paràsit social?
Gràcies amics de “Callejeros” per apropar-nos la vida real.
