03 de juliol 2008

La senyora de Joan Güell

Ens trobem gairebé cada dia quan jo vaig cap a treballar. Segurament no ha esmorzat i el seu únic àpat del dia el farà en un menjador comunitari. Passeja carrer avall. Va amb el cap cot i quan aixeca la mirada els seus ulls llueïxen la solitud i la tristesa de la seva ànima. Els cabells despentinats i grisos ens parlen de la seva avançada edat; camina lentament, gairebé resignada, va amb una jaqueta vella, recuperada d'algun contenidor i, de tant en tant, se li escapa una rialla sorneguera. Sembla haver tingut una vida dura i un cor adolorit. No ha estat fàcil arrossegar la vellesa fins aquí. Ara, és com aquell pobre colom que tothom deixa de banda. Vagareja, no té on anar, i ofereix un somriure murri a l'infant que se la queda mirant. Ella també és una criatura òrfena d'amor i de sostre.

Cap comentari: