Feliç 2008

A hores d'ara (15:55 a Barcelona) qui més qui menys ja està fent els preparatoris pel ritual de cap d'any. Avui a les 12 de la nit tancarem una etapa per obrir-ne una altra i sovint aquesta eventualitat comporta fer-nos plantejaments de vida transcendentals. Jo tan sols vull expressar el desig que l'any 2008 ens porti tot el bo que no ens ha portat el 2007: bones sensacions, bones emocions, amistats lleials, amors perduts, fills, aromes, dolçors, pau i sensibilitat per tenir cura del medi que ens envolta.

La Llibreria de la Generalitat

Tot passejant Rambla avall i sota d'unes porxades a mà esquerra trobem una de les llibreries de la Generalitat. Tot i que la decoració és tirant cap a senzilla, els continguts dels llibres traspuen patriotisme per totes les seves pàgines.

És una llibreria que fa País: tan sols entrar t'envaeix l'Esperit Català quan veus la senyera que la presideix i quan et comences a passejar entre les seves estanteries i observes, els mapes, els gravats, els llibres, els quaderns d'exercicis, els contes amb ilustracions de la Pilarín Bayés t'adones que l'orgull de País va creixent dins teu com l'espuma i finalment, quan ja tornes a trepitjar el carrer fas un sospir i et felicites quan t'adones que has sobreviscut als crits espantosos de la història, la gramàtica, la cartografia, l'agricultura, la gastronomia i de la llengua catalanes i que no t'has deixat mig sou llegint sobre la teva Nació i que el més vinent podràs venir de nou a gaudir d'aquest Esperit.

Busqueu-me al carrer Petritxol

Ahir al mati varem anar a ramblejar. Un plaer estacional, un gaudi de desembre. Hivern, fred i un raig de sol trapella que no et permet veure la florista que ja té a punt les roses, violetes, narcissos, margarites, tulipes i plantes que omplen la Rambla de colors. La gent passeja tranquila. Els turistes fan cua a la guixeta d'informació. Per un instant la “Moños” apareix en la meva imaginació i les campanades de l'Església del Pi em fan volar i de sobte em trobo al carrer Petritxol.

El carrer Petritxol és un d'aquells llocs on em perdria tot el dia. Cada botiga, cada entrada, cada pedra, tenen una petita història. La botiga de sabons, la botiga de roba de cotó d'importació, les xocolateries, la llibreria, les galeries d'Art; totes tenen el seu encant. El carrer Petritxol sedueix: l'aroma de la xocolata traspua per cada racó i el dringar de les portes de les granges et convida a un banquet de dolçor. I quan et decideixes a entrar, t'adones que estàs assegut en un local, que ben bé podria ser el menjador de casa, amb la paret de rajoles blanques i blaves, les petites taules de fusta i les cadires a joc, recollit i acollidor. Un local que et trasllada uns quants anys enrera adaptat a les exigències dels organismes municipals actuals, però al cap i a la fi un lloc amb caràcter propi on els suïssos, els xurros, les ensaïmades i els melindros volen de la cuina a la taula. I aleshores deixes volar els sentits i el temps passa i la xocolata s'acaba i en demanes una altra i et tornes a decorar el nas amb un floc de nata: una nata espessa que sura sobre la xocolata, una nata blanca que contrasta amb el seu color, una nata dolça que l'acompanya...

Amb corbes

Avui m'he comprat una d'aquestes revistes de bellesa-moda i altres temàtiques femenines vàries per posar-me una miqueta al dia i aprofitar el mini-bolset de color negre que regalaven.

He fullejat la revista de camí cap a casa, al metro, i m'ha donat temps de llegir un article del Toni Cantó, l'actor, en què fa apologia de les corbes femenines.

Deixant a part, la qualitat literària de l'article- no sóc jo qui ha de vetllar per ella- el contingut m'ha agradat, l'he trobat interessant i desmitifica les grans models de passarel·la que podríem qualificar de diáfanes: sense forma ni estructura.

És un article que ens puja la moral a les que presumim d'un cos curvilini ja que exposa les preferències masculines per les fèmines amb certa voluptuositat de les formes més que per la rectitud i primesa de cossos amorfs coberts amb vestits de grans dissenyadors.

Agraeixo de cor a l'autor i a la revista per aquest elogi als cossos amb pit i cul.

Amb corbes

BON NADAL !

Salut tinguem!

Avui és dia 22 de desembre i això vol dir que és el dia de la loteria, que en tres dies ja estarem a Nadal i que ahir milers de persones ja es van tirar a la carretera per aprofitar aquests dies de vacances. Però del què vull parlar realment avui és de la il·lusió que ens porta el cant dels Nens de San Ildefonso. He sortit a comprar i tot passejant pel carrer sentia les ràdios i les televisions i la gent que anava comentant els premis que anaven sortint. Avui, fins i tot, el dringar de les campanetes de les portes dels comerços sonava d'una manera especial i tot plegat té un to més màgic. La gent surt a comprar, a passejar o a fer la xerradeta en aquella cafeteria on es trobarà amb algú especial, i ho fan en una atmosfera impregnada de bones vibracions i plena de la incertesa de la sort. I, finalment, si em tingut bona fortuna i ens ha tocat ho celebrarem i sinó començarem a acumular il·lusions pel sorteig de l'any vinent.

El Händel nadalenc

Ahir dia 20 de desembre varem gaudir del Messies de Händel a la Basílica de Santa Maria del Mar. Sens dubte un lloc incomparable per una música incomparable. El cor de cambra de Bohèmia i la Filharmònica de Cambra de Pardubice foren els encarregats d'interpretar aquesta magnífica obra emmarcada dins dels concerts de Nadal. L'Hallelujah ens va posar, de nou, les emocions a flor de pell, a mi i a tota la multitud congregada al santuari de la Verge del Mar de Barcelona. Fou un concert preciós que ens apropa cap al dia de Nadal a poc a poquet i amb una alenada d'alegria.

La Marató 2007. El COR no avisa

El diumenge dia 16, la Marató de TV3 va tornar a la seva cita anual. En aquesta setzena edició ja s’han recollit gairebé 7 milions d’euros que es destinaran a la investigació de les malalties cardiovasculars i a la promoció de la salud, com va afirmar el gran Valentí Fuster, cardiòleg universal on n’hi hagi i gran savi.
Vaig estar tot el diumenge a casa i des del moment en què va arrencar, no em vaig voler perdre ni un detall de totes les experiències de les persones que han patit un “mal de cor”, de les paraules dels experts, de les infografies sobre el sistema circulatori, del Miquel Calzada, que va conduir el programa amb gran senzillesa …Em va encantar! Felicitats a tots! Va ser molt didàctic, emocionant i realment va tocar el cor.
I si alguna cosa vaig aprendre és que hem de mimar el nostre cos, deixar de fumar qui ho faci, tenir cura de la nostra alimentació, fer esport i prendre’ns la vida amb calma, alliberar-nos de les tensions i gaudir dels petits detalls de cada dia.

Dies de Nadal

Fa uns dies que no escric i ho trobo a faltar. Aquest és el meu racó i anhelava aquests moments de reflexió que aquí tinc. Pels carrers ja es respira aire de Nadal i fa fred i és agradable; posar-se la bufanda i els guants i sortir a fer un tomb i seure en una taula d’un cafè d’aquests plens d’humanitat i serenament observar la gent que va, que ve, que parla, que riu, que crida, que es refrega una llàgrima que llisca per la galta, que llegeix, que besa.

El temps passa, viu-lo

Les hores van caient i els minuts i els segons, els dies van passant i les setmanes i els mesos i sovint, no ens adonem que la vida passa al nostre voltant mentre nosaltres treballem sense parar.
És evident que cal treballar –qui més qui menys té una hipoteca que pagar o uns fills que mantenir- però hi ha una cosa que també és important que fem i freqüentment, clavats davant d’una pantalla ens n’oblidem: viure.
Estrictament la paraula viure vol dir menjar, beure, dormir i cobrir les necessitats vitals. Amb això l’espècie ja pot evolucionar. No obstant això, hi ha una altra dimensió del viure, que és la de gaudir del dia a dia, d’allò que fa funcionar el món i d’allò que ens fa avançar a nosaltres, sobretot, com a persones, com a éssers socials. Així doncs, per realitzar-nos com a tals necessitem gaudir de moments d’oci: una conversa amb un amic, un tomb amb bicicleta, un cafè, una passejada pel centre comercial, un dinar familiar, una bona pel·lícula al sofà de casa…Tampoc no és tant complicat.
Ara bé, la societat està muntada, o ens l’hem muntada sobre la base d’unes necessitats, que están ben lluny de ser vitals però que ens esclavitzen com la que més, és en aquests moments, quan els diners fruit del nostre treball passen a ser el motor de tot plegat i aleshores ja ens trobem en el cercle viciós de treballar per tenir més coses i més i més…I què passa quan ens adonem que hem perdut la joventut i els nostres fills ja caminen?

Felicitats Empar!

Des de la intimitat que em confereix el meu blog vull felicitar a l’Empar Moliner per la seva maternitat! Vaig alegrar-me’n molt quan vaig sentir l’agradable notícia en boca de l’Antoni Bassas.
Sóc una gran admiradora de l’Empar Moliner, m’encanta el seu estil directe, sense embuts, tal com raja.
A part de les seves col·laboracions al mati de Catalunya Radio amb en Bassas –els dimarts a les 8 i poc del matí- l’Empar escriu articles al diari el País i uns quants dels seus llibres han estat guardonats. M’agradaria ressaltar: Feli, esthéticienne (Premi Josep Pla 2000), T’estimo si he begut (Premi Lletra d’Or 2005) i Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, que és un llibre d’articles molt recomanable.

I tu, què et poses ?

Per tots és ben sabut que entre aquesta setmana i la vinent es faran tots els sopars de Nadal d'empresa i això implica, entre altres coses, triar un modelet per lluïr davant de molts dels companys de feina.
Prendre la decisió del què ens posarem, per algunes, i parlo en femení és un gran mal de cap. Com que la majoria de les fèmines estem en competència constant -ja sigui de forma conscient o inconscient- dos mesos abans, un cop ja hem decidit assistir a l'eventualitat ens comencem a preocupar per l'envoltura que portarem el gran dia. I aleshores interroguem les companyes; algunes, sense pensar-s'ho, t'ho expliquen amb pèls i senyals, altres, com que volen portar l'exclusiva, diuen que no ho saben i que s'ho han de pensar i lògicament, hi ha qui agafarà el primer que trobi a l'armari; tot i que aquesta no és la tònica habitual.
El dia del sopar ens trobem, ens colguem d'elogis i després ens deixem verdes pel darrera. Comencem a comparar-nos ara amb aquesta que està més grassa, ara amb l'altra que vesteix com una meuca, ara amb aquella a qui tots els nois van al darrera... Tot sigui per reafirmar-nos i pensar que som el centre de totes les mirades i és que nosaltes som úniques! Per cert i tu, que et poses?

La frase del dia (1)

“L’ànima del filòsof habita a la seva ment, l’ànima del poeta habita al seu cor, l’ànima del cantant habita a la seva gola, però l´ànima de la ballarina habita tot el seu cos.”

Khalil el Gibran

Intimitat

Aquest cap de setmana vaig anar al Villaroel a veure Intimitat (Hanif Kureishi). Em va encantar! L’obra ens mostra la crisi matrimonial d’un pare de familia que està encara, a la flor de la vida.
Al llarg de l’hora i vint que dura l’espectacle es plantegen totes les qüestions morals hagudes i per haver entorn al divorci i el rol de la familia feliç al segle XXI. Està ambientada en un sol escenari que no canvia, tan sols les llums, la música i l’aparició dels personatges et donen indicis de la localització de l’acció: es va d’una casa a l’altra, passant pel consultori de la psiocòloga o pel bar de copes on es troben els amics.
En segons quins moments es frega un dramatisme extrem que s’acaba encomanant al públic, tot i que en Joel Joan hi posa les seves pinzellades d’humor que suavitzen la situació.
Aquesta obra no deixa indiferent, fa pensar sobre un punt que pot arribar al llarg de la relació en parella, per això crec que és molt recomanable de veure-la i filosofar-la.

Uns dies a Solsona

Ostres tu, que tard que és avui (la 1 de la matinada). Fa uns dies que no escric perquè me n'he anat a Solsona per canviar d'aires. Solsona, capital del Solsonès, és el meu poble natal on vaig viure i descobrir els primers anys de la meva vida.
Ara, en aquesta època de l'any i donada la latitud del lloc, comença a fer-hi fred. És, però, molt agradable sortir del cotxe després d'un viatge d'unes dues hores i sentir aquella gelor a la cara que revigoritza. Aquests dies, al poble, m'he dedicat a gaudir de reunions familiars, dinars casolans de la mare i quedades amb la colla d'amics a l'Espiga. L'Espiga és un local que freqüentem tot sovint el cap de setmana, és càlid i acollidor, s'hi pot menjar des d'una paella a un donut, beure un te exòtic o prendre una cervesa fresqueta tot i que això, sovint sigui enmig d'un núvol de fum.

Fem pont ?

Ja estem a desembre i això es nota perquè a part de les llums de Nadal que ja llueixen a la façana dels centres comercials i a tots els carrers principals de la ciutat, tenim quatre dies de festa per endavant que coincideixen amb els dies 6 i 8 de desembre: el gran pont de la “Puríssima”.
Aquesta setmana, segons diuen els experts del sector turístic, és la setmana més cara de l’any per fer una escapada i costi el que costi, hi ha una gran majoria de gent que se’n va i fa un parèntesi a la seva vida. Les agències de viatge, els Tour operadors i algunes estacions d’esquí privilegiades i agraciades pel do de la neu, fan l’agost. Acaba d’iniciar-se la temporada de les migracions setmanals cap a les segones residències de muntanya, de les excursions als comerços i la carrera del gastar, gastar i gastar. Aquest és el manament de la societat consumista.
Afortunadament sempre hi ha qui resta a la seva llar arraulit vora el foc i amb un plat d’escudella a punt ens espera als que venim de ciutat.
Apa, a gaudir del pont!

L’art a la Venècia dels segles XVII i XVIII

Aquesta exposició de l’Art Venecià que es mostra a la sala d’exposicions de la Caixa de Catalunya de la Pedrera em va fascinar. Està dividida en varis àmbits i cada un d’ells va precedit d’un panell introductori molt clarificador. Vull destacar especialment les pintures de temàtica carnavalesca i les “vedutas” de Venècia on es poden veures quadres de Canaletto entre altres
És una exposició que no t’imagines que sigui tant extensa, però, realment té molt per veure i assaborir, jo recomano visitar-la amb deteniment i una bona estona per endavant.

Diumenges amb encant

M’agraden els dilluns perquè torno amb energia renovada i més, quan torno d’un cap de setmana com el passat. Ha estat total, he fet una mica de tot i no m’he cansat de res. Ara bé, el que més aprecio d’aquests dies són els diumenges a la tarda, hores de sofà i televisió, de tranquil•litat, de no fer res, de no pensar en res. Divagar i passar l’estona davant d’una pel•lícula d’aquelles que no requereixen esforç, una pel•lícula que convida a dormitar i a tapar-te amb una manta.

Són delicioses tardes, les de diumenge, que conviden a prendre un te amd quatre galetones i compartir un secret amb algú. Són tardes llànguides i càlides amd un regust nostàlgic.

1 de desembre, de nou ens manifestem

De nou, ahir dissabte, els catalans varem sortir al carrer a demanar que volem fer ús dels trens amb seguretat i dignitat, com qualsevol altre ciutadà de la Espanya on diuen que pertanyem. Ahir ens varem manifestar per dir als senyors del govern centralista de Madrid que ja està bé de fer de cornuts i pagar el beure, que ja està bé d'invertir els nostres diners en les infraestructures d'Espanya i rebre una quantitat ínfima d'aquests per a les nostres vies, carreteres, trens etc.
Estem tips de callar, per aquest motiu ahir un grapat d'institucions varen organitzar una manifestació en so de pau. I això és tot.

Antres de cap de setmana

Tan sols m'agradaria fer una reflexió de dissabte al matí, després d'haver dormit tan sols cinc horetes.
Ahir a la nit amb un grup de companys varem sortir de festa i quan la nit ja estava en estat avançat varem anar a un d'aquests antres "de moda" que fan pagar una entrada de deu "miserables" euros -cal dir que regalen consumició, tot un èxit- per sotmetre'e a una atmosfera impregnada de fum, fer una mica de sauna entre calor i empentes, esperar mitja eternitat per penjar l'abric al guardar-roba i mitja més per adquirir la beguda que generosament t'han "regalat" amb l'entrada. Aquest tipus de locals el trobem arreu. No obstant això, no acabo de trobar-li el sentit, trobo que ens menen com ovelles a un sistema al què jo no estic d'acord i jo, com que sóc una mica "cabra descarrilada" o "ovella negra" o antisistema discotequero obligador em sento incòmoda i sento que em prenen el pèl. Ara bé, tothom ja ho té tant assumit com una cosa habitual que no els importa augmentar la seva despesa setmanal en aquest tipus de locals. Un altre tema a part, és que pel fet d'estar amb bona companyia i compartir una estona amb la gent que aprecies, malgrat la diversitat de gustos, acabi sucumbint al poder d'aquesta "dictadura" consumista. És així com funciona el sistema.
Bon cap de setmana