Nadal

Aquest any el Nadal té un color especial. És més dolç i tendre que mai, l'arribada de l'Eulàlia ha estat una gran alegria. Aquests dies la llum de la seva mirada angelical il·lumina el nostre pessebre més que mai.

Bon Nadal a tots !

Un conte per a les mares

Un infant a punt de nèixer li pregunta a Déu:
Demà m'enviaràs a la terra; però, com viure tan petit i indefens com sóc?
Entre molts àngels, en vaig escollir un per a tu que t'esta esperant, ell tindrà cura de tu.
Però digue'm, aquí al cel no faig altra cosa que cantar i somriure i sóc immensament feliç.
El Teu Àngel et cantarà, et somriurà cada dia i tu sentiràs com t'estima i seràs feliç.
I com entendré la gent quan em parli, jo encara no conec el llenguatge dels adults?
El Teu Àngel et dirà les paraules més dolces i tendres que puguis sentir i amb molta paciència i estima t'ensenyarà a parlar.
I...Què faré quan vulgui parlar amb tu?
El Teu Àngel t'ajuntarà les manetes i t'ensenyarà a resar
He sentit dir que a la terra hi ha gent dolenta. Qui em protegirà?
El Teu Àngel et defensarà malgrat li costi la seva vida.
Però jo estaré trist perquè no et veuré més.
El Teu Àngel et parlarà de Mi i et mostrarà el camí perquè tornis a la meva presència, de totes maneres, jo sempre estaré al teu costat.
En aquell instant, es respirava una gran pau tot i que ja es començaven a sentir veus procedents de la terra, aleshores l'infant, amb pressa, repetia suaument:
Déu meu, si ja me'n vaig... Digue'm el seu nom. Com es diu el meu Àngel?
El seu nom no és important, tu li diràs "MAMA".

(Desconec l'autor d'aquest conte, però sigui qui sigui li agraeixo moltíssim)

Maternitat

Aquesta personeta que de sobte ha aparegut a les nostres vides ens ho ha canviat tot. És tant el que ens ha aportat! És tot tendresa i pau. Actualment ens passem moltes més hores a casa, tenint cura d'ella, mirant-la, jugant, dormint i alimentant-la. Els teatres, els cinemes i els restaurants ja no es recorden de nosaltres, però nosaltres som tan i tan feliços!

El fet de ser mare transforma, entre altres coses et fa més generosa, s'apren a compartir el temps, l'amor i tot el munt de coses que reposen als armaris, calaixos i a les estanteries de casa. Ara desitjo explicar-li contes, amanyagar-la i donar-li tot el meu afecte i el meu temps.
I qui no ho desitjaria veient aquesta carona?

Eulàlia

Aquesta és la meva llum, la meva inspiració, el meu món, la meva raó de viure, el meu motiu de somriure i emocionar-me, la meva vida.

Ferragosto i vacances

Dia 15 d'agost, les 10 del matí, quietud general, calor i un dolç esmorzar

Ràdio, diari tertúlia a l'entorn de la taula.

Algunes imatges del dia: gent amb maletes cap a l'aeroport, joves i grans a les terrasses amb cafès i croissants sobre la taula acaronats pels primers rajos de sol, famílies equipades per anar a la platja a gaudir d'aquest esplèndid dia de sol, turistes que circulen amunt i avall i fan cues infinites.

Tot i les altres temperatures fa goig assaborir aquest dia en què gairebé la totalitat del país està paralitzat, la consciència de vacances és més forta que mai. La ciutat, observada des de la terrassa de casa amb una gerra d'aigua i llimona a prop, ofereix una plaent imatge d'aquest dia calmós i xafogós.

Les perspectives d'avui; escriure, contemplar, llegir, refrescar-nos, culturitzar-nos i gaudir de la inactivitat de la jornada.

Bon dia de Ferragosto i bones vacances!

Juliol al captard

Quarts de deu del vespre, l’última llum del dia s’escapa entre els núvols vermellosos, de la calor intensa ja tan sols en resta una càlida i agradable brisa. Vaig cap a casa, pels carrers calmosos ja som pocs els que circulem, tot i així encara queden algunes botigues obertes, comerços regentats, la gran majoria, per immigrants procedents de països orientals.
Aquesta atmosfera em transporta als carrers de ciutats d’Europa que he anat trepitjant al llarg dels anys, barris carregats d’exotisme enmig de grans urbs europees, i m’evoca un sentiment de llibertat i el gaudi dels càlids dies de vacances, de lleure, amb nits llargues, sense presses, calmoses, capvestpres d’estiu plàcids, sense hores, ni minuts, ni segons, amb ritme llatí, amb sons d’orient, amb aromes dolços, picants i sabors mediterranis.

La noia trista i altres històries

Aquest migdia en el metro m’he assegut davant d’una noia que tenia els ulls plorosos. Per un instant m’ha sabut greu interrompre la seva intimitat amb la meva mirada. L’he vista compungida i amb una pena, que semblava prou important, al seu interior. M’he contagiat dels seus sentiments, en pocs minuts he arribat a entendre la seva tristor, però no he pogut, ni he volgut, saber l’origen d’aquesta. L’he deixada a plaça Espanya, ella ha continuat el seu trajecte.

Sempre que viatjo en transport públic o camino pel carrer tinc tendencia a observar les cares de les persones amb qui em vaig creuant i analitzo la naturalesa de les seves expressions així descobreixo tristeses, gaudeixo de les seves alegries, visc les seves emocions i experimento els sentiments que, en aquell petit instant d’intercanvi visual, afloren a través dels seus ulls, la seva boca, el seu posat…

La ciutat és una gran escena amb una gran riquesa de persones que em permet gaudir de tot un munt d’experiències que em fan crèixer i m’enriqueixen dia rera dia. Jo observo, no paro de mirar i imagino les històries que hi ha darrera de cada individu.

Llibreria Isabel de Bellart

Aquest raconet de tranquilitat, cultura, llums baixes, una selecció exquisida de llibres i un ambient que convida a llegir, divagar i pensar es troba a Cambrils. Molt a prop del port i lluny del bullici de les platges. És un espai de pau, en un entorn càlid i acollidor acompanyat d'una suau música i on sempre trobes un consell expert en boca de la Isabel. És un espai de llibertat per petits i grans, un petit tresor pels qui estimem la lectura i un paradís pels qui tot just la descobreixen.
És la meva llibreria de capçalera i la primera en aparèixer a la prestigiosa guia Michelin.
Sens dubte un espai encantador per gaudir d'una visita deliciosa i deixar que els llibres per l'estiu s'apropin a tu.
Aqui us en deixo un tastet. Isabel de Bellart.

Tendresa

Maternitat

Maternitat, felicitat, emocions i tantes i tantes coses!

Pren-te temps

Avui a la contra de la Vanguardia hi ha una entrevista a Josep Mª Esquirol, filòsof del temps. Això si que és filosofia de la bona! M'ha encantat i us en recomano la lectura.

Tengo 45 años. Nací en Mediona (Alt Penedès) y he elegido vivir allí, pausado. Soy profesor de Filosofía en la UB. Estoy casado y tengo tres hijos (5, 3 y 15 años). ¿Política? Honestidad y justicia social: sobra demagogia, faltan ideales.
¿Creencias? Duda filosófica, esperanza cristiana

¿Qué es el tiempo?

El tiempo es la vida. El ser ¡no es más que tiempo!

¿Soy tiempo?

Eres tiempo que pasa.

¿Soy más pasado, presente o futuro?

Mirar el tiempo como suma de instantes estresa: si los momentos pasados ya no son y los futuros aún no son, te devanas por vivir los presentes, escurridizos... ¡Ah, qué estresante, el carpe diem!

¿Qué propone, pues?

Otra actitud ante el tiempo. Entenderlo como oportunidad para hacer algo: acostarte, levantarte, ayudar, comer… El tiempo como invitación, como oportunidad (que viene de puerta). Estate atento para ver las puertas.

¿En eso consiste no perder el tiempo?

En hacer lo que la ocasión pida. "La regla principal de la educación, la más importante y más útil, no es ganar tiempo ¡sino perderlo!", dijo Rousseau. En las escuelas deberíamos aprender a relajarnos, a sentir el discurrir del tiempo. O sea, darlo: dar tiempo.

¿Por qué?

Porque dar tiempo es el modo de no perderlo. Dar tiempo es ganarlo. ¿Curioso, eh? Si das tiempo, obtienes tiempo. Y si no lo das, ¿lo acumulas? No: ¡no tienes nada!

Paradoja, sí.

Dicho de otro modo: tiene vida quien da vida. Quien es avaro con la vida no tiene vida.

Dígame: ¿a quién debo darle tiempo?

Primero, a ti mismo. Y a los demás: a tu mujer, a tus hijos, a un enfermo, a los alumnos... Si das tiempo, ¿qué más puedes dar?

¿Es el bien mayor, pues?

El más precioso. Dijo Wittgenstein: "El saludo entre filósofos debería ser: ¡date tiempo!". El tiempo es condición para pensar.

¿No nos damos tiempo

Qué va. "¡No tengo tiempo!", repetimos. Vivimos apretujando el tiempo, apresurándolo. ¡Así no hay serenidad posible! Y la prisa engendra el mal del dogmatismo.

¿Ah, sí?

El dogmatismo es siempre una precipitación. Tómate más tiempo... ¡y verás cómo se te desvanece toda afirmación dogmática!

También suele decirse que "el tiempo todo lo cura"...

Todo lo que vivimos no volverá y, a la vez, ha sucedido para siempre: es irreversible.

Otra paradoja.

Lo que ha pasado no pasa: ¡queda! Pero el paso del tiempo te va alejando de eso, vas olvidando. Sólo el paso del tiempo nos cura del tiempo pasado. Este olvido es incompleto, ¡o perderías conciencia de tu identidad!

¿Mi identidad es memoria?

Memoria de tiempo.

¿Y cuándo comenzó el ser humano a tener conciencia del tiempo?

El sol sale y se pone. Ese ritmo (circadiano) es la acotación temporal primordial, base de toda medición del tiempo. Sumando días salieron semanas, meses, años. Ydeuna primera partición de las horas (prima minuta)salieron minutos, y de una segunda partición (secunda minuta),segundos.

¿El tiempo vuela?

O corre. Es una experiencia que acumulamos: que el tiempo es movimiento como el sol y que pasa rápido. La máxima sensación de paz y plenitud es la del tiempo detenido.

¿Usted la ha sentido?

Yo he decidido vivir fuera de Barcelona, y eso ayuda. En el pueblo, el día respira de otro modo. Démonos tiempo para sentir el respirar de los días. Si contemplas la vida con atención, ¡la verás ralentizarse! Verás que el mundo entero parece respirar...

¿Apología de la lentitud?

Prefiero hablar de vivir la experiencia del día con parsimonia, calma, tranquilidad, serenidad. Hacer una cosa después de la otra, y hacerlo bien. Prefiero hablar de la bondad de la pausa más que de la lentitud.

¿Hacemos una pausa?

Si tú te detienes... ¡regalo!: el tiempo se detiene. Esto prueba que el tiempo eres tú.

"Ya pararé cuando muera", he oído.

Solemos llenar nuestro tiempo de frenesí justamente para evitar este pensamiento básico: ¡vamos a morir! En el fondo, nos ocupamos mucho para así estar fuera de nosotros, desaforados literalmente. Por eso Pascal acertaba: "El gran mal del hombre es no saber estar solo en una habitación".

¿Nos angustiamos al abismarnos en nosotros mismos?

El ser humano es el único animal que se sabe finito. Eso acota y libera un tiempo, y nos entrega la responsabilidad de vivirlo: ¡saberse mortal y estar a la altura no es nada fácil!

Entonces surge la gran pregunta: ¿qué hago con mi tiempo?

Respuesta: dártelo y darlo.

¿Pese a que "el tiempo es oro"?

Es que esa frase expresa una mercantilización del tiempo, nuestra tendencia a convertirlo todo en recurso, en mecanismo de producción: recursos energéticos, recursos económicos, recursos alimenticios, ¡recursos humanos! Convertimos a las personas en meros recursos para la rentabilidad empresarial… ¡El lenguaje está hablándonos de cómo vemos el mundo!

El tiempo ¿avanza como una flecha o gira en círculo?

Son dos representaciones del tiempo: una expresa la idea de progresión; la otra, la de repetición. Y no sé cuál es menos trágica...

Una reflexión final sobre el tiempo.

Esto que dijo una mujer encarcelada: "Fuera de la prisión yo pasaba el tiempo; aquí dentro es el tiempo el que me pasa".

LIFE in Barcelona

Adjunto un magnífic reportatge fotogràfic que la revista LIFE treu a la llum de la nostra encantadora ciutat.
Barcelona queda fotografiada sempre bella, mediterrània, oberta al món i farcida de llocs encisadors.

Gaudiu-lo!

Benvinguts a la primavera!

Avui arriba la primavera. El Tomàs Molina ens ho anunciava ahir al vespre. Avui a les 12 i uns minuts entrarem oficialment a l'estació de les flors.

Totes les emocions endormiscades durant l'hivern comencen a treure el cap per sobre dels llençols i sornegueres comencen a envaïr els nostres cossos. I aleshores les hormones comencen anar d'aqui cap allà com esperitades i els sentiments flueixen entre els cors. El pol·len es dispersa arreu i els estornuts omplen el nostre espai de so, també els ocells inicien les seves pràctiques de cant i farceixen els buits de silenci que sovint ens falten enmig de la ciutat.

És hora de sortir a passejar, aprofitar al màxim les hores de sol, fruïr del nostre clima mediterrani i començar a assaborir els fruits saborosos de les nostres terres.

Les dones i el fum

Després dels milers de campanyes que s'han fet en contra del tabac no es necessari que afegixi tota la reguitzella d'inconvenients i desvantatges de l'acte de fumar.
El fumar és l'acció més inútil que hom pot realitzar: deixar-se els diners en cremar una mica d'herba, paper i nicotina, embrutar-se els pulmons i accelerar els processos oxidatius del nostre cos.
El que ja se'm fa inexplicable del tot és que, amb totes les preocupacions que les fémines tenim per a l'estètica del nostre cos i el munt de diners que ens gastem per retardar els efectes del temps sobre la nostra pell, la quantitat de dones que fuma va in crescendo i crec que poques es paren a pensar els efectes nocius que ocasiona el tabac, ja no sobre la pell, sinó sobre la salut en general.
Durant les meves passejades per anar a la feina, al matí, moments abans d'afrontar la jornada laboral, se'm fa incomptable el munt de gent que circula pel carrer amb el cigarret a la mà; així mateix les portes d'accés dels edificis d'oficines són plenes de gent treient fum per la boca, la majoria, dones.
Sembla que no n'aprenem, hem caigut al vici de fumar més tard que els homes a conseqüència de tot un munt de lleis socials no escrites que ens privaven d'aquest "plaer" en públic, i ara no sabem o no volem veure el munt de víctimes que ha ocasionat el fum. Sabrem reaccionar a temps ?

El carrer de les Cabres

Dissabte passat, després de prendre una xocolata desfeta reconfortant amb una imitació de "doughnut" anomenada "rosquilla", ens varem deixar caure pel Raval.
El sol lluïa i resaltava tots el color de la Rambla, les flors, els turistes, les estàtiques estàtues...Aquesta llum mediterrània ja ho té això de fer bonic tot el que toca!
De la Rambla, per Elisabets, ens dirigirem al carrer Doctor Dou, on hi ha el BarcelonaReykjavik, un forn de pa a l'antiga que ens ofereix una diversitat de pans, gustos, sabors i olors com es troba a poques fleques. El nostre passeig continuà fins arribar al carrer del Carme i tot xino xano varem trobar-nos com per encanteri amb el carrer de les Cabres, que comunica amb la plaça Sant Galdric, a la dreta del mercat de la Boqueria.
El carrer de les Cabres és estret i fosc però vers les onze del matí hi toca el sol de ple. A banda i banda té comerços d'aquells que costa trobar en un centre comercial actual, són botigues amb encant, que desprenen aquells aromes que transporten a la infantesa. Em va cridar especialment l'atenció una drogueria que venien detergent en pols al detall a uns 2,65 € /quilo, quant de temps feia que no havia vist! Un xic més endavant una parada de llibres de segona mà i una dependenta d'allò més cofoïa posaven un toc alegrement bohemi al carrer.

La plaça de Sant Galdric estava plena de parades de verdures i hortalisses, verdes, vermelles, frondoses i fresques que seduïen i em cridaven a comprar aquests ingredients tan gustosos de la dieta mediterrània. La temptació va poder amb mi i finalment van caure al meu cistell uns tomàquets preciosos acompanyats d'uns pèsols acabats d'esgranar.

No tinc temps

Porto dies reflexionant sobre el temps. L’expressió “No tinc temps de..” cada dia sona més en el nostre entorn. Pel carrer es corre més que mai, a la carretera sembla que tothom vagi amb pressa, al treball, no cal ni parlar-ne, la gent va darrera la feina i no l’atrapa i quan a algú li parlem de tenir cura del seu cos i dedicar-se uns minuts diaris a si mateix, comenta que li manca temps.

Ens hem d’agafar les coses amb més calma, aturar-nos i fer balanç del que realment és important per nosaltres, el nostre benestar físic i mental. Deixem a banda per uns instants la competitivitat, les corre-cuites, les hores extres... Al cap i a la fi el que realment ens acabarà portant un somriure de satisfacció serà un d’aquests bons moments interioritzats i viscuts a consciència.

L’expressió “Mens sana in corpore sano” és molt vella, i no li falta raó de ser. El fet d’estar físicament bé ens aporta molts beneficis a nivell mental, val la pena, doncs, trobar temps per tenir cura del nostre cos, menjar de forma equilibrada, fer esport i relacionar-nos amb gent que ens aporti energia positiva. Per altra banda, el fet de relaxar-nos, evadir-nos mentalment de les nostres activitats quotidianes i gaudir de les nostres aficions, ens raporta uns grans efectes a nivell físic molt importants.

Vist això caldria plantejar-nos si de debò val la pena deixar-nos arrossegar pel corrent de la manca de temps o trobar uns instants per a nosaltres que ens permetin aturar-nos i ser conscients d'on som i què volem.

2 de febrer el dia de la marmota

Donat que ahir era el dia de la Candelera i per a mi és un dia molt especial vaig viatjar fins al poble de Punxsutawney, Pennsylvania, on es celebrava el dia de la marmota.

El ritual es celebra cada 2 de febrer en aquest llogarret al nord est de Pittsburgh. Aquí una munió de gent es troba aquest dia tant assenyalat per tal de preguntar a Phil, la marmota, sobre la durada de l’hivern.

La gent surt abrigada de casa i es dirigeix il·lusionada a Gobbler’s Knob, el petit turó on es celebra la cerimònia. Ahir l’ambient, tot i les baixes temperaturas, era càlid i es respirava molta animació.

Com és habitual la marmota va sortir puntualment de la seva llodriguera -acondicionada amb calefacció-, va mirar la seva ombra i va emetre la predicció als representants del Club de la Marmota, aleshores un d’ells la va traduir a tot el públic assistent a l’acte i la multitud va fer una gran ovació.

Si Phil veu la seva ombra, ens esperen 6 setmanes més d’hivern, si no és així, la primavera arribarà ben aviat. Ahir Phil tornà a veure la seva ombra.

Segons els habitants de Punxsutawney la marmota no s’ha equivocat mai.

Aquesta cerimònia fou mantinguda en secret fins l’any 1966 i la predicció de Phil tan sols era coneguda pel públic assistent. Des d’aleshores la peculiar predicció del temps de Phil ha esdevingut una eventualitat nacional en tots els mitjans de comunicació i Phil és ja una institució americana, que porta fent prediccions des de 1887, des d’aleshores ha vist la seva ombra en 97 ocasions.

Nova web de la Casa Blanca d'Obama

Washington es desperta amb l’energia renovada. La Casa Blanca ha canviat de llogater, després d’un dia maratonià en què Barack Obama fou investit 44è president dels Estats Units jurant el càrrec sobre la biblia en què ho féu Abraham Lincoln.

Els americans avui es lleven avui amb el sentiment que el país ja ha començat a canviar. I aquest canvi, com és evident, també es veu reflectit en la imatge de la web de la Casa Blanca. De fet, no l’havia visitada mai, però ahir al matí abans de la investidura, em va picar la curiositat. La pàgina oferia un disseny molt clàssic: lletra tipus anglès, colors pastel, presentacions -molt treballades- de tots els seus integrants: el president Bush, la primera dama, el vice-president, el cap de gabinet, etc.

Avui he tornat a accedir a la web i lògicament la cara de Barack Obama presideix la pàgina. Així mateix l’estil és molt diferent del que tenia el seu predecessor.

Davant de tot el rebombori que s’ha generat entorn al nou president m’adono que la página web és tan sols una ínfima part de tot el que s’ha de canviar a la residencia d’Obama i al món en els mesos vinents. Per altra banda m’imagino tota la gent que ha estat treballant aquestes últimes setmanes, com formiguetes, al darrera aquesta página per tal que avui sortís puntualment actualizada.

La velocitat en què viatja la informació és trepidant i la imatge d’institucions tant importants cal que estigui al dia i internet és un canal amb un elevat pes específic. Indubtablement si no hagués estat per internet i les noves tecnologies ahir una part important del planeta no hauria pogut celebrar l’inici de l’Era Obama.

We have a dream

Aquest és un petit homenatge del meu bloc el dia en què el primer president negre arriba a la Casa Blanca. Avui és un gran dia pel Món!

I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.
Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand today, signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.
But one hundred years later, the Negro still is not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languished in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. And so we've come here today to dramatize a shameful condition.
In a sense we've come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the Declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men, yes, black men as well as white men, would be guaranteed the "unalienable Rights" of "Life, Liberty and the pursuit of Happiness." It is obvious today that America has defaulted on this promissory note, insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check, a check which has come back marked "insufficient funds."
But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. And so, we've come to cash this check, a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice.
We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of Now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to make real the promises of democracy. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice a reality for all of God's children.
It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end, but a beginning. And those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. And there will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.
But there is something that I must say to my people, who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice: In the process of gaining our rightful place, we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again, we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.
The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny. And they have come to realize that their freedom is inextricably bound to our freedom.
We cannot walk alone.
And as we walk, we must make the pledge that we shall always march ahead.
We cannot turn back.
There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as the Negro is the victim of the unspeakable horrors of police brutality. We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as the negro's basic mobility is from a smaller ghetto to a larger one. We can never be satisfied as long as our children are stripped of their self-hood and robbed of their dignity by signs stating: "For Whites Only." We cannot be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied, and we will not be satisfied until "justice rolls down like waters, and righteousness like a mighty stream."¹
I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow jail cells. And some of you have come from areas where your quest -- quest for freedom left you battered by the storms of persecution and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive. Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to South Carolina, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed.
Let us not wallow in the valley of despair, I say to you today, my friends.
And so even though we face the difficulties of today and tomorrow, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.
I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: "We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal."
I have a dream that one day on the red hills of Georgia, the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit down together at the table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.
I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
I have a dream today!
I have a dream that one day, down in Alabama, with its vicious racists, with its governor having his lips dripping with the words of "interposition" and "nullification" -- one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.
I have a dream today!
I have a dream that one day every valley shall be exalted, and every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight; "and the glory of the Lord shall be revealed and all flesh shall see it together."2
This is our hope, and this is the faith that I go back to the South with.
With this faith, we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith, we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith, we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day.
And this will be the day -- this will be the day when all of God's children will be able to sing with new meaning:
My country 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing.
Land where my fathers died, land of the Pilgrim's pride,
From every mountainside, let freedom ring!
And if America is to be a great nation, this must become true.
And so let freedom ring from the prodigious hilltops of New Hampshire.
Let freedom ring from the mighty mountains of New York.
Let freedom ring from the heightening Alleghenies of Pennsylvania.
Let freedom ring from the snow-capped Rockies of Colorado.
Let freedom ring from the curvaceous slopes of California.
But not only that:
Let freedom ring from Stone Mountain of Georgia.
Let freedom ring from Lookout Mountain of Tennessee.
Let freedom ring from every hill and molehill of Mississippi.
From every mountainside, let freedom ring.
And when this happens, when we allow freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual:

Free at last! Free at last!
Thank God Almighty, we are free at last!

(Speech de Martin Luther King a les escales del Lincoln Memorial el 28 d'agost de 1963)

Ateneuesfera

Ahir dissabte varem trobar-nos a l'Ateneu els membres de l'Ateneuesfera, un grup de blocaires que hem decidit conèixer-nos i parlar del nostre espai a la gran xarxa. La sala Pompeu Fabra, antic recinte de la biblioteca de l'Ateneu va acollir-nos a la seva taula gran, rodejats de llibres es creà una atmosfera de diàleg i intercanvi de coneixement. Després fou en una de les sales de conversa de la planta baixa, a l'entorn de taula i prenent un cafè on acabarem la nostra sessió.
Ahir celebràrem la cinquena Ateneusfera, tot i que per a mi fou la primera resultà una experiència digna de repetició.
Gràcies a tots!

(Fotografia de Guillem Carbonell, coordinador de l'Ateneuesfera)

De llibres electrònics o e-books

Digueu-me romàntica, conservadora, nostàlgica, el què vulgueu, però això dels llibres electrònics no m’acaba de fer el pes, tot i que reconec que ofereixen molts avantatges com ara una lectura d’alta qualitat i definició, una gran capacitat d’emmagatzematge, accessibilitat a qualsevol punt del llibre o pàgina que ens interessi, personalització del format de la lletra, creació d’anotacions, entre altres.

Hi ha algunes característiques del llibre “clàssic” que vull ressaltar i que trobo a faltar en el llibre electrònic. D’entrada l’estètica, els llibres tal i com els coneixem fins ara tenen una coberta il·lustrada que t'atreu i que fa que comencis a establir una relació amb l’obra. Aquesta relació progressa a través de l’olfacte: l’olor de nou que destil·la quan surt de la editorial o el deix ranci de pols que ens revela l’edat i les incomptables mans per les que ha passat. Els fulls blancs immaculats o els que adquireixen una tonalitat groguenca durant els anys, el tacte del paper, a voltes setinat, a voltes rude, bast i amb rugositats, són qualitats no palpables en un llibre de format electrònic i que també consoliden la nostra relació amb el volum.

I definitivament, compartir un llibre en paper és molt més agradable i àgil que deixar-ne en préstec un de format electrònic. Entenc que amb el munt d’informació personalitzada que s’hi pot guardar, allò que realment s’acabarà compartint seran adreces electròniques per obtenir i acumular més i més dades. El llibre electrònic és, en definitiva, un ordinador transportable i molt lleuger amb un processador que ens permet optimitzar la forma de lectura a través d’una pantalla que per a mi continua essent freda i distant.

Ara mateix, el llibre en forma de llibre, des del meu punt de vista, és l’únic format que permet assaborir i gaudir d’una bona lectura a la vora del mar, al mig d’un prat, a la parada del bus o en un jardí florit tot balancejant-nos i dormitant amb el brunzit de les abelles de fons.