Les dones i el fum

Després dels milers de campanyes que s'han fet en contra del tabac no es necessari que afegixi tota la reguitzella d'inconvenients i desvantatges de l'acte de fumar.
El fumar és l'acció més inútil que hom pot realitzar: deixar-se els diners en cremar una mica d'herba, paper i nicotina, embrutar-se els pulmons i accelerar els processos oxidatius del nostre cos.
El que ja se'm fa inexplicable del tot és que, amb totes les preocupacions que les fémines tenim per a l'estètica del nostre cos i el munt de diners que ens gastem per retardar els efectes del temps sobre la nostra pell, la quantitat de dones que fuma va in crescendo i crec que poques es paren a pensar els efectes nocius que ocasiona el tabac, ja no sobre la pell, sinó sobre la salut en general.
Durant les meves passejades per anar a la feina, al matí, moments abans d'afrontar la jornada laboral, se'm fa incomptable el munt de gent que circula pel carrer amb el cigarret a la mà; així mateix les portes d'accés dels edificis d'oficines són plenes de gent treient fum per la boca, la majoria, dones.
Sembla que no n'aprenem, hem caigut al vici de fumar més tard que els homes a conseqüència de tot un munt de lleis socials no escrites que ens privaven d'aquest "plaer" en públic, i ara no sabem o no volem veure el munt de víctimes que ha ocasionat el fum. Sabrem reaccionar a temps ?

El carrer de les Cabres

Dissabte passat, després de prendre una xocolata desfeta reconfortant amb una imitació de "doughnut" anomenada "rosquilla", ens varem deixar caure pel Raval.
El sol lluïa i resaltava tots el color de la Rambla, les flors, els turistes, les estàtiques estàtues...Aquesta llum mediterrània ja ho té això de fer bonic tot el que toca!
De la Rambla, per Elisabets, ens dirigirem al carrer Doctor Dou, on hi ha el BarcelonaReykjavik, un forn de pa a l'antiga que ens ofereix una diversitat de pans, gustos, sabors i olors com es troba a poques fleques. El nostre passeig continuà fins arribar al carrer del Carme i tot xino xano varem trobar-nos com per encanteri amb el carrer de les Cabres, que comunica amb la plaça Sant Galdric, a la dreta del mercat de la Boqueria.
El carrer de les Cabres és estret i fosc però vers les onze del matí hi toca el sol de ple. A banda i banda té comerços d'aquells que costa trobar en un centre comercial actual, són botigues amb encant, que desprenen aquells aromes que transporten a la infantesa. Em va cridar especialment l'atenció una drogueria que venien detergent en pols al detall a uns 2,65 € /quilo, quant de temps feia que no havia vist! Un xic més endavant una parada de llibres de segona mà i una dependenta d'allò més cofoïa posaven un toc alegrement bohemi al carrer.

La plaça de Sant Galdric estava plena de parades de verdures i hortalisses, verdes, vermelles, frondoses i fresques que seduïen i em cridaven a comprar aquests ingredients tan gustosos de la dieta mediterrània. La temptació va poder amb mi i finalment van caure al meu cistell uns tomàquets preciosos acompanyats d'uns pèsols acabats d'esgranar.

No tinc temps

Porto dies reflexionant sobre el temps. L’expressió “No tinc temps de..” cada dia sona més en el nostre entorn. Pel carrer es corre més que mai, a la carretera sembla que tothom vagi amb pressa, al treball, no cal ni parlar-ne, la gent va darrera la feina i no l’atrapa i quan a algú li parlem de tenir cura del seu cos i dedicar-se uns minuts diaris a si mateix, comenta que li manca temps.

Ens hem d’agafar les coses amb més calma, aturar-nos i fer balanç del que realment és important per nosaltres, el nostre benestar físic i mental. Deixem a banda per uns instants la competitivitat, les corre-cuites, les hores extres... Al cap i a la fi el que realment ens acabarà portant un somriure de satisfacció serà un d’aquests bons moments interioritzats i viscuts a consciència.

L’expressió “Mens sana in corpore sano” és molt vella, i no li falta raó de ser. El fet d’estar físicament bé ens aporta molts beneficis a nivell mental, val la pena, doncs, trobar temps per tenir cura del nostre cos, menjar de forma equilibrada, fer esport i relacionar-nos amb gent que ens aporti energia positiva. Per altra banda, el fet de relaxar-nos, evadir-nos mentalment de les nostres activitats quotidianes i gaudir de les nostres aficions, ens raporta uns grans efectes a nivell físic molt importants.

Vist això caldria plantejar-nos si de debò val la pena deixar-nos arrossegar pel corrent de la manca de temps o trobar uns instants per a nosaltres que ens permetin aturar-nos i ser conscients d'on som i què volem.

2 de febrer el dia de la marmota

Donat que ahir era el dia de la Candelera i per a mi és un dia molt especial vaig viatjar fins al poble de Punxsutawney, Pennsylvania, on es celebrava el dia de la marmota.

El ritual es celebra cada 2 de febrer en aquest llogarret al nord est de Pittsburgh. Aquí una munió de gent es troba aquest dia tant assenyalat per tal de preguntar a Phil, la marmota, sobre la durada de l’hivern.

La gent surt abrigada de casa i es dirigeix il·lusionada a Gobbler’s Knob, el petit turó on es celebra la cerimònia. Ahir l’ambient, tot i les baixes temperaturas, era càlid i es respirava molta animació.

Com és habitual la marmota va sortir puntualment de la seva llodriguera -acondicionada amb calefacció-, va mirar la seva ombra i va emetre la predicció als representants del Club de la Marmota, aleshores un d’ells la va traduir a tot el públic assistent a l’acte i la multitud va fer una gran ovació.

Si Phil veu la seva ombra, ens esperen 6 setmanes més d’hivern, si no és així, la primavera arribarà ben aviat. Ahir Phil tornà a veure la seva ombra.

Segons els habitants de Punxsutawney la marmota no s’ha equivocat mai.

Aquesta cerimònia fou mantinguda en secret fins l’any 1966 i la predicció de Phil tan sols era coneguda pel públic assistent. Des d’aleshores la peculiar predicció del temps de Phil ha esdevingut una eventualitat nacional en tots els mitjans de comunicació i Phil és ja una institució americana, que porta fent prediccions des de 1887, des d’aleshores ha vist la seva ombra en 97 ocasions.

Nova web de la Casa Blanca d'Obama

Washington es desperta amb l’energia renovada. La Casa Blanca ha canviat de llogater, després d’un dia maratonià en què Barack Obama fou investit 44è president dels Estats Units jurant el càrrec sobre la biblia en què ho féu Abraham Lincoln.

Els americans avui es lleven avui amb el sentiment que el país ja ha començat a canviar. I aquest canvi, com és evident, també es veu reflectit en la imatge de la web de la Casa Blanca. De fet, no l’havia visitada mai, però ahir al matí abans de la investidura, em va picar la curiositat. La pàgina oferia un disseny molt clàssic: lletra tipus anglès, colors pastel, presentacions -molt treballades- de tots els seus integrants: el president Bush, la primera dama, el vice-president, el cap de gabinet, etc.

Avui he tornat a accedir a la web i lògicament la cara de Barack Obama presideix la pàgina. Així mateix l’estil és molt diferent del que tenia el seu predecessor.

Davant de tot el rebombori que s’ha generat entorn al nou president m’adono que la página web és tan sols una ínfima part de tot el que s’ha de canviar a la residencia d’Obama i al món en els mesos vinents. Per altra banda m’imagino tota la gent que ha estat treballant aquestes últimes setmanes, com formiguetes, al darrera aquesta página per tal que avui sortís puntualment actualizada.

La velocitat en què viatja la informació és trepidant i la imatge d’institucions tant importants cal que estigui al dia i internet és un canal amb un elevat pes específic. Indubtablement si no hagués estat per internet i les noves tecnologies ahir una part important del planeta no hauria pogut celebrar l’inici de l’Era Obama.

We have a dream

Aquest és un petit homenatge del meu bloc el dia en què el primer president negre arriba a la Casa Blanca. Avui és un gran dia pel Món!

I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.
Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand today, signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.
But one hundred years later, the Negro still is not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languished in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. And so we've come here today to dramatize a shameful condition.
In a sense we've come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the Declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men, yes, black men as well as white men, would be guaranteed the "unalienable Rights" of "Life, Liberty and the pursuit of Happiness." It is obvious today that America has defaulted on this promissory note, insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check, a check which has come back marked "insufficient funds."
But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. And so, we've come to cash this check, a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice.
We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of Now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to make real the promises of democracy. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice a reality for all of God's children.
It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end, but a beginning. And those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. And there will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.
But there is something that I must say to my people, who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice: In the process of gaining our rightful place, we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again, we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.
The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny. And they have come to realize that their freedom is inextricably bound to our freedom.
We cannot walk alone.
And as we walk, we must make the pledge that we shall always march ahead.
We cannot turn back.
There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as the Negro is the victim of the unspeakable horrors of police brutality. We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as the negro's basic mobility is from a smaller ghetto to a larger one. We can never be satisfied as long as our children are stripped of their self-hood and robbed of their dignity by signs stating: "For Whites Only." We cannot be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied, and we will not be satisfied until "justice rolls down like waters, and righteousness like a mighty stream."¹
I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow jail cells. And some of you have come from areas where your quest -- quest for freedom left you battered by the storms of persecution and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive. Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to South Carolina, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed.
Let us not wallow in the valley of despair, I say to you today, my friends.
And so even though we face the difficulties of today and tomorrow, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.
I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: "We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal."
I have a dream that one day on the red hills of Georgia, the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit down together at the table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.
I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
I have a dream today!
I have a dream that one day, down in Alabama, with its vicious racists, with its governor having his lips dripping with the words of "interposition" and "nullification" -- one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.
I have a dream today!
I have a dream that one day every valley shall be exalted, and every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight; "and the glory of the Lord shall be revealed and all flesh shall see it together."2
This is our hope, and this is the faith that I go back to the South with.
With this faith, we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith, we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith, we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day.
And this will be the day -- this will be the day when all of God's children will be able to sing with new meaning:
My country 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing.
Land where my fathers died, land of the Pilgrim's pride,
From every mountainside, let freedom ring!
And if America is to be a great nation, this must become true.
And so let freedom ring from the prodigious hilltops of New Hampshire.
Let freedom ring from the mighty mountains of New York.
Let freedom ring from the heightening Alleghenies of Pennsylvania.
Let freedom ring from the snow-capped Rockies of Colorado.
Let freedom ring from the curvaceous slopes of California.
But not only that:
Let freedom ring from Stone Mountain of Georgia.
Let freedom ring from Lookout Mountain of Tennessee.
Let freedom ring from every hill and molehill of Mississippi.
From every mountainside, let freedom ring.
And when this happens, when we allow freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual:

Free at last! Free at last!
Thank God Almighty, we are free at last!

(Speech de Martin Luther King a les escales del Lincoln Memorial el 28 d'agost de 1963)